Djebel Toubkal, 4.167 m.

Hem tingut la sort de tornar a Marroc, un país molt lluny de casa per tradicions però molt a prop si tenim en compte la distància que ens separa. Feia 2 anys havíem estat a Marràqueix i teníem moltes ganes de tornar a trepitjar els carrers de la medina d'aquesta ciutat marroquina, no obstant, aquesta vegada el nostre objectiu era un altre: l’ascensió al Djebel Toubkal, que amb 4.167 m, el cim més alt del Nord d'Àfrica, ha agafat un paper important en aquest viatge. Hem estat una setmana per Marroc i hem tingut temps de visitar Marràqueix, la zona dels Atlas i els pobles amazics ("berbers") i Essaouira a la costa atlàntica.
Hem volat amb Ryanair, directe de Girona a l'aeroport de Menara. De l'aeroport al centre hem agafat un bus exprés que, per poc menys de 2 €/pers., 20 Dh, ens ha deixat a la plaça Djema-el-Fna.

Marràqueix
Com us venim dient, no ha estat la nostra primera vegada a Marràqueix, on hem estat un dia i mig abans de marxar cap a la serralada de l'Atlas, així que hem aprofitat per fer el turista per aquelles zones que havíem deixat pendents. Hem visitat els Jardins de la Menara, ens han decebut una mica, però veure-hi la posta de sol i, amb una mica de sort si el dia no està encalitjat, veure-hi les muntanyes de l'Atlas al fons, no té preu. Després d'una horeta de camí desde la medina, sortint per la porta de Bab el Jedid i agafant l'Avinguda de la Menara, en menys d'una hora caminant, s'arriba directament al parc. Tot just arribats ens hi hem begut uns dels millors sucs de taronja de Marroc.  Si aneu sobrats de temps us diríem que val la pena, i també per treure't l'estrés de la medina.
Un plat fort és la visita a la Medersa Ben Youssef, una antiga escola islàmica, la més gran de nord Àfrica.
I la visita obligada per excel•lència és la plaça Djema-el-Fna, un autèntic teatre a l'aire lliure, tant de dia com de nit, per observar-ne l'anar i venir de la gent i els costums. Durant el dia està plena de parades de sucs de taronja, amb les taronges perfectament apilades, parades de fruits secs, parades de henna, encantadors de serps, monos, netejadors de sabates, parades on et tiren les cartes, ballarins tradicionals, etc. i és quan el dia cau que totes aquestes parades van desapareixent per donar lloc als dansaires Chleuh (homes que es vesteixen de dona i practiquen la dansa del ventre), contadors de contes berbers i àrabs, combats de boxe, etc. i el més important de tot, el gran nombre de parades de menjar que s'hi desplega que la converteix en un gran restaurant a l'aire lliure.
A Marràqueix hem dormit a l'Equity Point, justament és el mateix riad que havíem dormit aleshores i, la satisfacció va ser tan grata que, no hem dubtat ni un moment en repetir, a més a més, ho recomanaríem de debò, ja que l'han ampliat i com a novetat hi ha una piscina, la qual et permet fer un bany en aquells moments del dia que la calor és tan sufocant que es fa impossible recórrer la ciutat.

Ascensió al Djebel Toubkal (4.167 m)
El nostre objectiu, l’ascensió al Djebel Toubkal, que amb 4.167 m és el cim més alt del Nord d'Àfrica. Des de Marràqueix hem agafat un taxi a l'estació dels "grands taxis", al sud de la plaça Djema-el-Fna, que ens ha deixat a Imlil, a 70 km al sud de Marràqueix i amb aproximadament una hora i mitja s’hi arriba, ens ha costat 350 Dh. De camí ens hem parat per visitar una fàbrica d'oli d'Argan, a una cooperativa de dones. Aquest oli s'extreu de les ametlles de l'arbre Argan i és de gran tradició marroquina, s'utilitza, en bona part, per a l'elaboració de cosmètics. Finalment hem arribat a Imlil. Imlil és la porta d'entrada principal per l'ascensió al Toubkal i es troba dins del Parc Nacional del Toubkal, allà ens esparaven un munt de gent per oferir-nos allotjament i/o mules per anar al Toubkal, però nosaltres ja havíem contractat l'allotjament abans de sortir. Hem anat caminant fins a la recepció del Dar Adrar, que serà el nostre allotjament en aquest destí. A la recepció et ve a buscar un mulero per pujar el teu equipatge fins al Dar Adrar, ja que aquest està a la part més alta d'Imlil, a 10 min caminant. Recomanem l'allotjament del Dar Adrar, no només per les espectaculars vistes que té, sinó també pel gran tracte dels que hi regenten.
No us hem dit que en aquest viatge som tres els protagonistes: la Mireia, la Txell i en Xavi. Al Dar Adrar hem coincidit amb la Marta i l’Oscar, una catalana i un gallec, una parella súper simpàtica i amb qui esperem retrobar-nos ben aviat. A partir d’aquest moment, l’aventura ja ha estat cosa de cinc. Passem el dia entre el Dar Adrar i Imlil, on carreguem d'aigües, en total 15 litres, (1'5 litres = 6 Dh) per l'endemà ja fer camí cap al refugi i on carreguem de forces, que les necessitarem. Diem que les necessitarem perquè la Txell no està en les seves plenes condicions físiques, degut a vòmits entre altres. Ha estat al Dar Adrar on hem degustat la millor tajine del Marroc i on gairebé podem dir que és un dels llocs on més bé hem menjat, pels que ho hem pogut degustar, és clar. Aconsellem molt aquest allotjament, s’hi respira una calma impressionant, genial si es vol descansar, i hi ha una terrassa on les vistes a l’Atlas són impressionants. Està a pocs minuts caminant del centre d’Imlil i a l’inici del que és la ruta per anar al Refugi del Toubkal.
A Imlil hi passem una nit. L’endemà ja comencem ruta, comencem a caminar a les 7.00h-7.30h del matí. D’Imlil, situat a 1.740 m, fins al Refugi del Toubkal o de Louis Netler, a 3.207 m, en total hi ha un desnivell positiu de 1.500 m i entre 10 i 12 km caminant. L’avantatge és que hi ha la opció d’agafar un mulero, que per 120 Dh (o a vegades a canvi de roba de muntanya, sobretot al baixar) t’acompanya al refugi i les motxilles a coll de la mula, així podeu aprofitar per carregar de menjar i beguda, de totes formes al Refugi de Netler disposa de menjar i beguda. Aquest el podeu contractar al mateix allotjament d’Imlil. En hores hem tardat unes 4h, aproximadament fins al Refugi de Toubkal.
El camí comença travessant el poble d’Aremd, amb l’aspecte típic dels pobles amazics, que semblen cases de fang. Tot seguit travessem el riu Aït Mizane i ja després el camí comença a pujar per entremig de la vall de Mizane. Més o menys a mig camí ens trobem el poble sagrat Sidi Chamharouch (2.310 m.) on ens parem a fer una queixalada i a veure alguna cosa per recuperar energies. Continuem pujant i pel camí ens anem creuant amb altres muleros que van de baixada i fins i tot ens trobem parades de begudes vàries, així com sucs de taronja natural.
El camí va pujant suaument i finalment arribem a lloc, a 3.207 m. Un cop arribats al que seria el “camp base del Toubkal” hi ha dues opcions d’allotjament: el refugi Les Mouflons i el Refugi del Toubkal o Louis Neltner. Nosaltres ens hem allotjat en aquest últim, tot i que l’anterior és més nou que aquest. Arribats al refugi ens prenem el dia de descans profund i a esperar el gran dia.
L’endemà ja sortim a primera hora del matí, a les 5.15h ja estem caminant, proveïts de les polaines, frontals i els grampons a les motxilles per si ens trobem gel, més que caminar, el que anem fent és pujar per una tartera, una tartera que acabarem odiant per culpa d’haver perdut el camí principal. Tot i així l’ascensió ens la imaginàvem molt més dura del que ha estat.
L'ascensió la realitzem per la ruta normal, pujant per Ikhibi Sud, pel qual es van succeint un seguit de pales de neu, pedreres en el cas de l'estiu, que varien entre 35º/40º.
 Al ser avançada la primavera, el primer tram és bastant pedregós i sorrenc, la qual cosa dificulta la caminada, bàsicament per allò de dues passes endavant i una enredera, en part també per haver perdut el camí a primera hora. Tot seguit, a la segona pala ja trobem neu, tot i això no hem necessitat els grampons perquè no estava gelada.
Un cop al coll de Tizi Toubkal (3.791 m) ja només ens queda pujar en direcció N i entre pedres i més pedres, i ja d’aquí fins al cim crestejant una mica. Des de l’últim coll ja divisem el cim i això és motivació per continuar amunt.
Hem tingut un dia preciós, de sol i fins i tot calor. Totalment inapropiat per les alçades en què ens trobàvem. Però ens ha anat de conya per disfrutar de les vistes, espectaculars. En total hem trigat unes 5 h a realitzar l'acensió, això sí, ens ho hem agafat molt tranquil·lament ja que disposàvem de tot el dia i el temps ens va acompanyar en tot moment.
 
 Hem baixat pel mateix camí de pujada, tot i que es pot fer el descens per Ikhibi Nord fent una ruta circular.
 En baixant, en Xavi i la Mireia han fet un nou cim, un altre 4.000, el Toubkal Oest (4.030 m), fàcil de realitzar des del coll de Tizi Toubkal (3.791 m) .
Ja un cop a baix al refugi, la idea era fer camí fins al Refugi de Tazaghârt (o de Jacques de Lépiney) i així tornar a Imlil vorejant una altra part dels Atlas, però les condicions de la Txell no eren les més idònies per fer aquesta volta, així que ens hem quedat una nit més descansant al Louis Neltner. Aquesta decisió ha estat la més encertada perquè ara que la Txell ja estava en plenes condicions ha sigut en Xavi i la Mireia els que han començat amb els seus problemes estomacals.
Com a anècdota del viatge destaquem el fet d’haver conegut un parell de nois de Valladolid, un d’ells amb un català parlat extraordinari i ex company de pis d’una noia d’Arbúcies. Aquí també hem coincidit amb un grup de bascos, molt macos també. I, amb un paio que ja porta 5 mesos viatjant per Àfrica.


L’endemà baixem a Imlil, fent el mateix recorregut que havíem fet de pujada. Un cop a Imlil agafem un taxi, aquest cop més econòmic que de pujada, per 300 Dh. El que no sabíem és que havíem d’haver concretat més a la hora de dir on volíem que ens descarregués exactament, i ens deixava a Marràqueix, sí, però potser a una 1h caminant del que seria al centre i per 20 Dh més ens va deixar a la plaça (quin morro!).
Per aquells que estigueu interessats en fer el cim del Djebel Toubkal, us recomanaríem que anéssiu al mateix refugi que vam anar nosaltres, al Louis Nelter. Si voleu podeu fer ús de la cuina i cuinar-vos el vostre propi menjar, i sinó allà també en serveixen. No fa falta matinar tant per fer el cim, sortint a les 6h n’hi ha prou, el dia ja comença a clarejar i us estalviareu l’ensurt d’haver perdut el camí. A més a més hi ha un munt de gent, és com les rambles, i molta gent va acompanyada de guia (la qual cosa no creiem necessària), per tant podeu seguir fàcilment el traçat que ells van fent i no hi ha cap pèrdua.
No es necessita cap permís per aquesta ascensió, això ho diem perquè sabem de bona font que hi ha algun 4.000, a Malàisia per exemple, on si que es necessita un permís per pujar al Mont Kinabalu.


Essaouira
Doncs com que ens sobren dies pel fet de no haver pogut fer la volta als Atlas i gràcies a les recomanacions dels xicots de Valladolid i en Jesús, amb qui vam coincidir a la travessa dels Estels del Sud, ens decidim per anar a la costa, concretament a Essaouira.

Des de Marràqueix hi operen les companyies de bus SupraTours i CTM, els busos surten del costat de l’estació de tren ONCF i el viatge d’anada i tornada costa 70 Dh/persona (65 Dh el bitllet i 5 Dh l’equipatge). Nosaltres ens hem equivocat i hem agafat un bus de locals, de la companyia AmmanTours. L’error ha estat dir-li al taxista que ens portés a la Gran Estació per anar a Essaouira, i ell ens ha portat a l’estació de busos i no de trens. El trajecte de la plaça Djema-el-Fna a l’estació ens ha costat 20 Dh. El bus també ens ha costat 70 Dh, però ens han timat i això ho hem sabut un cop arribats a casa i consultant per internet.

Allà on ens va deixar el taxi (a l’estació principal de busos) ja teníem a una persona preguntant si volíem anar a Essaouira i, és clar, nosaltres vam dir-li que sí. Intenteu evitar-ho, en cas d’equivocar-vos d’estació, perquè sinó pagareu comissió, mireu d’anar directament als busos, el bitllet val 35 Dh (en aquest cas són 35Dh de viatge i 20 Dh d'equipatge), de l’altra manera en pagareu 70, com nosaltres. Nosaltres no vam posar en dubte el preu ja que era el que ens havien indicat al Riad, però la diferència entre uns i altres és, bàsicament, el confort i perquè els de la companyia SupraTours van directes i en canvi els altres fan parada a tots els pobles previs a Essaouira. Tot i això ha estat una experiència prou positiva poder-nos mesclar amb tant de local.
Essaouira, ciutat portuària de la costa atlàntica africana , ens ha agradat molt, és molt més tranquil•la que Marràqueix i els marxants no estan tant donats al regateig, la qual cosa s'agraeix. Essaouira és un poble pescador bastant bohemi i pintoresc. L'antiga ciutat, la medina, està emmurallada i a canvi de Marràqueix que es diu que es la ciutat rosa, pel color de les seves construccions, a Essaouira tot és de color blanc i blau. Essaouira mereix ser visitada, amb una excursió d'un dia és suficient. Aquest poblet és prou conegut per la pràctica de surf i kitesurf. El zoco, com sempre es troba enmig de molts carrerons estrets, però a diferència de Marràqueix, està dividit amb un carrer principal i és molt més fàcil orientar-se.
A la zona del port, on arriben els pescadors, està ple de parades de peix fresc, acabat d’arribar. És molt típic dinar allà, esculls el peix que vols i te’l couen a l’instant.

I el nostre viatge ha finalitzat amb la tornada a Marràqueix i de volta a casa.
Continuem pensant que Marroc no et deixa indiferent i ens preguntem què serà que l’Àfrica, sigui l’Àfrica del nord o l’Àfrica negre tingui aquest ganxo? No ho sabem, però sempre que n’arribem diem que hi tornarem.

DJEBEL TOUBKAL, 4.167 m, objectiu aconseguit!!!


BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:


ENTRADES RELACIONADES: